Smiley o els votants ideals del govern més progressista de la història / Smiley o los votantes ideales del gobierno más progresista de la historia*

Bruno Monfort

*El presente artículo se publica a la vez en versión catalana y castellana.

Els debats al voltant de la representació, la performativitat i la discursivitat van ser cabdals durant els primers anys de vida de la teoria queer. No obstant, a partir de la crisi de 2008, l’espectre del materialisme tornà a assaltar les teòriques queer i l’interés per fenomens com la despossessió, la precarietat i la violència material va augmentar considerablement, fent proliferar els diàlegs entre la teoria queer i el marxisme. El retorn que proposo en aquest article al debat de la representació no té per objectiu revaloritzar les polítiques de validesa i visibilitat que han marcat la darrera dècada l’activisme queer i que s’han revelat com a impotents, o directament com a elements de consolidació de les democràcies liberals. L’anàlisi que segueix pretén interrogar-se per les condicions materials de possibilitat que donen lloc a un tipus específic de representació dels subjectes queer en la producció cultural mainstream. Això ens permetrà posar en dubte els imaginaris que construeix i veure el seu lligam amb un projecte polític de caire global com és l’homocapitalisme.

Smiley, la comèdia romàntica nadalenca que Netflix ha estrenat aquest mes de desembre ha suscitat  elogis, molts elogis. Des del seu director vanagloriant-se dels seus encerts fins la positiva ressenya del New York Times. Ara bé, també ha (re)obert una sèrie de debats que remeten a qüestions tan diverses com l’ús del català o la versemblança dels problemes que presenten els personatges de la sèrie. De forma resumida, la sèrie tracta de dos homes homosexuals que inicien una relació d’amor/odi arran d’un missatge que un d’ells envia a l’altre per error.

La sèrie vol destacar per la naturalitat amb la que l’homosexualitat és tractada. L’arc narratiu dels personatges d’Àlex, Bruno o qualsevol altre personatge queer, no es caracteritza per la recerca d’una sexualitat reprimida, sinó que (con)viuen com a ciutadans completament integrats en una Barcelona cosmopolita en què el català és un idioma de sogres estirats i gairebé residual. Deixant de banda el tractament i la posició de marginalitat del català a la sèrie – que ha donat i donaria per molts articles – la raó de ser i actuar dels personatges no rau en la seva sexualitat, sinó en la reforma d’un pis, les interaccions en aplicacions per lligar, les relacions laborals, etc. La idea que transmet la sèrie és la d’una homosexualitat completament integrada en una societat plural i diversa on la discriminació no hi té cabuda: ells treballen, ells poden pagar-se el lloguer o refomar un pis sense cap problema. En el nostre context, els personatges representen el votant ideal del govern més progressista de la història, el somni humit de la socialdemocràcia.

Mercantilització de la sexualitat i representació queer

Danae Clarke en el seu article Commodity Lesbianism analitza la forma en què la mercantilització de l’homosexualitat, a través de l’apropiació de determinats elements de la cultura lèsbica – per exemple, determinades peces de roba que servien per identificar la figura butch o femme – per ser representats en la publicitat, “ha promogut un discurs liberal de l’elecció que separa la sexualitat de la política i la connecta amb el consum”. Aquesta progressiva mercantilització per a fins comercials assenta la percepció que el lesbianisme “pot ser representat com un estil de consum lligat a una preferència sexual”. La relació establerta entre el consum i la sexualitat crea una noció ahistòrica de la identitat homosexual que, presa com a punt de partida per fer política, deriva en un discurs naturalitzant. El desenvolupament massiu d’indústries lligades al consum LGTB mostra com de prolífica és aquesta relació entre el consum i la sexualitat.

Els codis de representació de la dissidència sexual i de gènere adoptats en la producció audiovisual, que no deixa de ser una mercaderia més, ens informen de la forma en què aquesta dissidència és introduïda en les lògiques de consum del capital. La representació de les vides queer que presenta Smiley i altres productes culturals mainstream aspira a integrar-les dins un marc normatiu específic. Abstretes de les seves dimensions històriques i de classe, la vida dels personatges és presentada com un element completament normalitzat i assimilat dins les coordenades de consum del capital. La representació cultural queer esdevé així una estratègia assimilacionista per integrar la dissidència sexual i de gènere dins una lògica ciutadana, una lògica que privilegia la pluralitat i la diversitat mentre legitima els agents del capital – Estat i empreses – com a interventors en favor seu.

La producció literària tampoc no se’n salva. Com assenyala la poetessa i teòrica marxista Kay Gabriel, en la darrera dècada, un gènere literari que bateja com a “realisme trans” ha determinat la forma en què les vides trans s’han fet conceptualment intel·ligibles per un públic majoritàriament cis. Aquesta narrativa ha caracteritzat la transició com un procés dolorós que una persona ha de seguir sola, però que finalment aconsegueix superar totes les dificultats. Una reelaboració d’una fantasia meritocràtica i individualista que exclou la possibilitat d’imaginar la transició com a procés viscut col·lectivament i desitjable. De nou, les premisses interpretatives d’una fenomenologia no-cis no qüestionen fonamentalment l’ordre de gènere establert, sinó que, més aviat, l’apuntalen.

Pensar l’assimilació: homocapitalisme global

Per comprendre de quina forma s’han adoptat els patrons i codis de representació descrits cal situar històricament els processos de mercantilització de la sexualitat. Aquests processos d’assimilació, abraçats per sectors liberals i l’esquerra socialdemòcrata, no han tingut la mateixa rebuda entre teòriques que identificaven en ells la celebració d’un capitalisme de rostre humà.

Ja l’any 1976, el militant del Front d’Action Homosexuel Révolutionnaire (FHAR) amb el pseudònim Jean Nicholas advertia “aquesta integració roman molt limitada i constitueix més una flexibilització i una ampliació del ghetto, (…) que un pas real cap a la integració social”. Amb “ghetto”, Nicholas fa referència als circuits de sociabilitat homosexuals que poden ser comercialitzat (bars, saunes, clubs privats) o no (parcs i urinaris). La integració dels subjectes queer, lluny d’eliminar la violència, amplia les opcions dins el mercat per una sèrie de consumidors. A finals dels 90, Lisa Duggan va desenvolupar la noció d’homonormativitat per comprendre la lògica d’aquest fenomen. Duggan defineix l’homonormativitat com “una política que no impugna les assumpcions dominants heteronormatives i les institucions, sinó que les sustenta i en confirma la seva validesa”. El terme pretén capturar el procés d’assimilació d’un sector específic de les vides queer en el context euroamericà dels anys 90. Concretament, la integració en la societat burgesa d’una classe mitjana i blanca d’homes homosexuals. Aquest procés va permetre despolititzar i deshistoritzar l’experiència de l’homosexualitat en favor d’un multiculturalisme divers que celebrava el consum com a mitjà d’incorporació de les vides queer en el règim burgés. Finalment, en la primera dècada dels 2000, la teòrica queer Jasbir Puar desenvolupa el concepte d’homonacionalisme per “entendre les complexitats sobre com l’acceptació i la tolerància dels subjectes gais i lèsbics ha esdevingut un baròmetre sobre el qual avaluar el dret i la capacitat d’exercir la sobirania nacional”. Com explica Alex Stoffel a “Homocapitalism”: analytical precursos and future directions, l’homonacionalisme “es refereix als vincles entre el reconeixement d’alguns subjectes homosexuals (blancs, de classe mitjana) i l’agenda política de l’imperialisme dels EUA”. Amb tot, es tracta de capturar el nexe entre una pretesa integració de subjectes queer en la societat burgesa i el seu impacte geopolític.

Assenyalant les aportacions i limitacions dels dos conceptes, Rahul Rao en el seu article Global homocapitalism expandeix la comprensió del fenomen que aquestes dues teòriques pretenen capturar a través de la noció d’homocapitalisme. L’homocapitalisme “representa l’emergència d’un nou discurs d’assimilació LGTB i progrés que és emplenada per les institucions financeres internacionals i activistes LGTB de les elits”, com assenyala Stoffel. La noció de Rao incorpora el capital i les categories de la crítica a l’economia política com a horitzó interpretatiu de la situació de les vides queer. Vinculant el desplegament de determinades polítiques financeres per part d’aquestes institucions i la reconfiguració de les relacions laborals amb el grau d’acceptació de les vides queer, Rao aconsegueix situar les formes de representació queer, però també determinades iniciatives legislatives, en un pla analític més ric i complexe.

En contra de l’assimilació burgesa

A tall d’exemple sobre com la representació queer pot sortir dels codis normatius m’agradaria recuperar la pel·lícula de Hellraiser del director Clive Barker. Recuperant-la no vull suggerir un paral·lelisme entre els cenobites, els personatges monstruosos de la pel·lícula, i allò queer. Aquest tipus de paral·lelisme amb la monstruositat ha constituït sovint en la teoria queer un motiu de celebració de la marginalitat, reificant relacions binàries entre un “ells” i un “nosaltres”, com assenyala David McNally. Considerant l’arc narratiu del film com una “sortida de l’armari” metafòrica, Frank, el protagonista, comença a cometre actes que la seva família heterosexual no arriba comprendre. Els motius i desitjos del protagonista esdevenen inintel·ligibles per la seva parella i, poc a poc, es veu atret pel caràcter misteriós (i queer) dels cenobites. Allò que és realment monstruós en la pel·lícula és el comportament del protagonista que suposa un perill per una situació heteronormativa, com suggereix Colin Arason. Els cenobites no representen cap tipus de perill pels humans, simplement representen una comunitat d’àngels per alguns i dimonis per altres. La política de reconeixement en les societats capitalistes implica una renúncia explícita a qualsevol historització o anàlisi de la dimensió de classe que constitueix la violència contra les persones queer. La qüestió de la producció cultural i la representació no pot ser deixada de banda en un projecte polític que es pretengui revolucionari. Entenent la cultura com a mitjà d’hegemonització de determinades cosmovisions, de construcció de sentit comú, l’organització socialista ha de crear les condicions per la creació d’una cultura socialista que permeti al proletariat (queer o no) prefigurar el món que anhelem. La idea d’una cultura socialista és una oportunitat per pensar des les potències estètiques que podrien alliberar-se en un procés que apunti cap a l’emancipació humana.

***

Versión en castellano

Los debates alrededor de la representación, la performatividad y la discursividad fueron centrales durante los primeros años de vida de la teoría queer. Sin embargo, a partir de la crisis de 2008, el espectro del materialismo volvió a asaltar a les teóriques queer y el interés por fenómenos como la desposesión, la precariedad y la violencia material aumentó considerablemente, haciendo proliferar los diálogos entre la teoría queer y el marxismo. El retorno que propongo en este articulo al debate sobre la representación no pretende revalorizar las políticas de validación y visibilidad que han marcado la última década del activismo queer y que se han revelado como impotentes, o directamente como elementos de consolidación de las democracias liberales. El análisis que sugiero pretende interrogarse por las condiciones materiales de posibilidad que dan lugar a un tipo específico de representación de los sujetos queer en la producción cultural mainstream. Esto nos permitirá poner en duda los imaginarios que construyen y ver el vínculo con un proyecto político de ámbito global como sé el homocapitalismo.

Smiley, la comedia romántica navideña que Netflix ha estrenado este mes de diciembre ha suscitado elogios, muchos elogios. Desde su director vanagloriándose de sus aciertos hasta la reseña positiva en el New York Times. No obstante, también ha (re)abierto una serie de debates que nos remiten a cuestiones tan diversas como el uso del catalán o la verosimilitud de los problemas que presentan las personas de la serie. De forma resumida, la seria trata de dos hombres homosexuales que inician una relación de amor/odio cuando uno de ellos envía un mensaje al otro por error.

La seria quiere destacar por la naturalidad con la que trata la homosexualidad. El arco narrativo de los personajes de Álex, Bruno o cualquier otro personaje queer no se caracteriza por la búsqueda de una sexualidad reprimida, sino que (con)viven como ciudadanos completamente integrados en una Barcelona cosmpolita en la que el catalán es un idioma de suegros estirados y casi residual. Dejando de lado el tratamiento y la posición de marginalidad del catalán – que ha dado y daría para muchos artículos – la razón de ser y actuar de los personajes no yace en su sexualidad, sino en la reforma de un piso, las interacciones en aplicaciones para ligar, las relaciones laborales, etc. La idea que transmite la seria es la de una homosexualidad completamente integrada en una sociedad plural y diversa donde la discriminación no tiene lugar: ellos trabajan, ellos pueden pagar el alquiler o reformar un piso sin problema. En nuestro contexto, los personajes representan el votante ideal del gobierno más progresista de la historia, el sueño húmedo de la socialdemocracia

Mercantilización de la sexualidad y representación queer

Danae Clarke en su artículo Commodity Lesbianism analiza la forma en que la mercantilización de la homosexualidad, a través de la apropiación de determinados elementos de la cultura lésbica – por ejemplo, piezas de ropa que servían para identificar la figura de butch o femme – para ser representados en la publicidad, “ha promovido un discurso liberal de la elección que separa la sexualidad de la política y la conecta con el consumo”. Esta progresiva mercantilización para fines comerciales asienta la percepción que el lesbianismo “puede ser representado como un estilo de consumo ligado a una preferencia sexual”. La relación establecida entre el consumo y la sexualidad crea una noción ahistórica de la identidad homosexual, que tomada como punto de partida para hacer política, deriva en un discurso naturalizante. El desarrollo masivo de industrias ligadas al consumo LGTB muestra lo prolífica que es esta relación entre el consumo y la sexualidad.

Los códigos de representación de la disidencia sexual y de género adoptados en la producción audiovisual, que no deja de ser una mercancía más, nos informa de la forma en que esta disidencia es introducida en las lógicas de consumo del capital. La representación de las vidas queer que presenta Smiley y otros productos culturales mainstream aspira a integrarlas en un marco normativo específico. Abstraídas de las dimensiones históricas y de clase, la vida de los personajes es presentada como un elemento completamente normalizado y asimilado dentro de las coordenadas de consumo del capital. La representación cultural queer se convierte entonces en una estrategia asimilacionista para integrar a la disidencia sexual y de género en una lógica ciudadana, una lógica que privilegia la pluralidad y la diversidad mientras legitima a los agentes del capital – Estado y empresas – como interventores en su favor.

La producción literaria tampoco se salva. Como semana la poeta y teórica marxista Kay Gabriel, en la última década, un género literario que bautiza como “realismo trans” ha determinado la forma en que las vidas trans se han hecho conceptualmente inteligibles para un público mayoritariamente cis. Esta narrativa ha caracterizado la transición como un proceso doloroso que una persona debe seguir sola, pero que finalmente consigue superar todas las dificultades. Una reelaboración de una fantasía meritocrática e individualista que excluye la posibilidad de imaginar la transición como un proceso vivido colectivamente y deseable. De nueva, las premisas interpretativas de una fenomenología no-cis no cuestionan fundamentalmente el orden de género establecido, sino que, más bien, lo apuntalan.

Pensar la asimilación: homocapitalismo global

Para entender de qué forma se han adoptado los patrones y códigos de representación descritos debemos situar históricamente los procesos de mercantilización de la sexualidad. Estos procesos de asimilación, abrazados por sectores liberales y la izquierda socialdemócrata, no han sido recibidos de la misma manera entre teóriques que identificaban en ellos la celebración de un capitalismo de rostro humano.

Ya por el año 1976, el militante del Front d’Action Homosexual Révolutionnaire (FHAR) con el pseudónimo Jean Nicholas advertía “esta integración permanece muy limitada y constituye más una flexibilización y una ampliación del ghetto, (…), que un paso real hacia la integración social.”. Con “ghetto”, Nicholas hace referencia a los circuitos de sociabilidad homosexuales que pueden estar comercializados (bares, saunas, clubs privados) o no (parques y urinarios). La integración de los sujetos queer, lejos de eliminar la violencia, amplia las opciones dentro del mercado para una serie de consumidores. A finales de los 90, Lisa Duggan desarrolló la noción de homonormatividad para comprender la lógica de estos fenómenos. Duggan define la homonormatividad como “una política que no impugna las asunciones dominantes heteronormativas y las instituciones, sino que las sustenta y confirma su validez”. El término pretende capturar el proceso de asimilación de un sector específico de las vidas queer en el contexto euroamericano de los 90. Concretamente, la integración en la sociedad burguesa de una clase media y blanca de hombres homosexuales. Este proceso permitió despolitizar y deshistorizar la experiencia de la homosexualidad en favor de un multiculturalismo diverso que celebraba el consumo como medio de incorporación de las vidas queer en el régimen burgués. Finalmente, en la primera década de los 2000, la teórica queer Jasbir Puar desarrolla en concepto de homonacionalismo para “entender las complejidades sobre como la aceptación y la tolerancia de los sujetos gays y lésbicos se ha convertido em un barómetro sobre el cual evaluar el derecho y la capacidad de ejercer la soberanía nacional”. Como explica Alex Stoffel en “Homocapitalism”: analytical precursos and future directions, el homonacionalismo “se refiere a los vínculos entre el reconocimiento de algunos sujetos homosexuales (blancos, de clase media) y la agenda política del imperialismo de los Estados Unidos”. Con todo, se trata de capturar el nexo entre una pretendida integración de sujetos queer y su impacto geopolítico.

Señalando las aportaciones y limitaciones de los dos conceptos, Rahul Rao en su artículo Global homocapitalism expande la comprensión del fenómeno que estas dos teóricas intentan capturar a través de la noción de homocapitalismo. El homocapitalismo “representa la emergencia de un nuevo discurso de asimilación LGTB y progreso que es rellenado por las instituciones financieras internacionales y activistas LGTB de las élites”, como señala Stoffel. La noción de Rao incorpora el capital y las categorías de la crítica de la economía política como horizonte interpretativo de la situación de las vidas queer. Vinculando el despliegue de determinadas políticas financieras por parte de estas instituciones y la reconfiguración de las relaciones laborales con el grado aceptación de las vidas queer, Rao consigue situar las formas de representación queer, pero también determinadas iniciativas legislativas, en un plano analítico más rico y complejo.

Contra la asimilación burguesa

A modo de ejemplo sobre como la representación queer puede salir de los códigos normativos me gustaría recuperar la película de Hellraiser del director Clive Barker. Recuperándola no quiero sugerir un paralelismo entre los cenobitas, los personajes monstruosos de la película, i lo queer. Este tipo de paralelismos con la monstruosidad han constituido usualmente en la teoría queer un motivo de celebración de la marginalidad, reificando relaciones binarias entre un “ellos” y un “nosotros”, como señala David McNally. Considerando el arco narrativo del film como una “salida del armario” metafórica, Frank, el protagonista, empieza a cometer actos que su familia heterosexual no llega a comprender. Los motivos y deseos del protagonista se vuelven ininteligibles para su pareja, y poco a poco, se ve atraído por el carácter misterioso (y queer) de los cenobitas. Lo que es realmente monstruoso en la película es el comportamiento del protagonista que supone un peligro para una situación heteronormativa, como sugiere Colin Arason. Los cenobitas no representan ningún peligro para los humanos, simplemente representan una comunidad de ángeles para algunos y demonios para otros.

La política de reconocimiento de las vidas queer en las sociedades capitalistas implica una renuncia a cualquier historización o análisis de la dimensión de clase que constituye la violencia contra las personas queer. La cuestión de la producción cultural y la representación no puede ser dejada de lado en un proyecto político que se pretenda revolucionario. Entendiendo la cultura como medio de hegemonización de determinadas cosmovisiones, de construcción de sentido común, la organización socialista debe crear las condiciones para la creación de una cultura socialista que permita al proletariado (queer o no) prefigurar el mundo que anhelamos. La idea de una cultura socialista representa una oportunidad para pensar sobre las potencias estéticas que podrían liberarse en un proceso que apuntase hacia la emancipación humana.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s