Bruno Monfort

No t’ha besat i ha marxat amb pressa,
i ha arribat a casa, i ha encès l’ordinador,
i ha escrit no t’he besat, no t’he besat la boca
i ara què en faig jo d’aquest voler-te als llavis.

En fa literatura. Només literatura.

Literatura, Mireia Calafell

En un diàleg entre Alain Badiou i Elisabeth Roudinesco, aquest primer atorga a la psicoanàlisi lacaniana una dimensió política que pot prendre part en un procés revolucionari. Afirma trobar en els seus plantejaments un vector d’emancipació. És des d’aquest enfocament que l’anàlisi de la dimensió psíquica del gènere pot ser útil per entendre els mecanismes de producció de subjectivitats que posa en marxa el capital. Des de fa unes dècades, l’Escola de Ljubljana d’orientació marxista lacaniana, ha desenvolupat diverses teoritzacions sobre aquesta qüestió que, en diàleg amb l’anàlisi de Maya González i Jeanne Neton a La lògica del genero y la comunización, ens poden oferir un marc analític que intersequi psicoanàlisi i marxisme per entendre la forma en que el sistema sexe-gènere es constitueix en l’actualitat.  

González i Neton, investigadores i membres del col·lectiu Endnotes, han desenvolupat un marc teòric que permet comprendre els processos de producció i reproducció com a dos moments de la dinàmica contradictòria de la totalitat capitalista. La lògica del género y la comunización representa un primer intent d’elaborar una crítica als termes binaris heretats del feminisme marxista i esclarir la lògica processual de la reproducció capitalista en relació al gènere. L’anàlisi de la contradicció entre valor d’ús i valor de canvi de la força de treball com a mercaderia demostra l’existència de dues esferes diferenciades dins d’un mateix mode de producció, necessàries per la reproducció del capital. El valor d’ús de la força de treball és generar valor, i com conclou Marx, el seu valor de canvi correspon al temps de treball necessari per produir els mitjans de subsistència. Però els mitjans de subsistència no generen força de treball llesta per ser consumida, són necessaris una sèrie de processos que converteixin el treball mort en força de treball, en treball viu. És el que coneixem com la reproducció de la força de treball. Per garantir que els treballadors acudeixin dia rere dia al mercat per poder accedir als mitjans de subsistència, la reproducció és considerada estructuralment no-treball, es desenvolupa en un espai diferenciat de l’esfera de producció i circulació de valors. Si la reproducció dels treballadors estigués garantida socialment no hi hauria cap necessitat d’acudir al mercat per vendre la força de treball. La creació d’una esfera on es desenvolupa la reproducció més enllà de la producció forma part de les condicions necessàries perquè una classe pugui explotar una altra.

L’aportació d’aquest enfoc es basa en que aquestes esferes no es caracteritzen per la natura de les activitats que es desenvolupen al seu si – com seria la caracterització que fa el feminisme marxista a partir dels termes productiu/reproductiu o privat/públic – sinó a partir de la relació de les activitats amb el mercat, l’intercanvi i l’acumulació capitalista. Existeix doncs una esfera de treball, on les activitats són validades socialment i reben un salari, i una esfera de no-treball que envolta tots els processos de transformació de les mercaderies comprades amb el salari per reproduir la força de treball. Les autores les anomenen esfera directament mediada pel mercat (DMM) i esfera indirectament mediada pel mercat (IMM). La intersecció entre aquestes dues esferes és el sector estatal on es desenvolupen tasques de reproducció organitzades per l’Estat a través de la sanitat i l’educació pública. El que diferencia les esferes és la mediació de la forma-valor a través del salari. En l’esfera DMM, el mercat exerceix una dominació impersonal a través del salari. En l’esfera IMM, no és el salari el que regeix les relacions, sinó mecanismes de dominació directa com la violència masclista, per exemple. El gènere es constitueix així com “l’ancoratge de cert grup d’individus a una esfera específica d’activitats socials” (González y Neton), que es manifesta a través d’un conjunt d’expectatives que conformen allò femení i allò masculí. Les autores, seguint a Butler pel que fa a la desnaturalització del sexe entenent els dos termes en la seva implicació reciproca, elaboren una analogia entre el sexe – gènere i el valor d’ús – valor de canvi. El primer ha de mostrar-se transhistòric i immutable, mentre el segon se’ns revela construït i produït socialment. Tanmateix, afirmen que això és producte del fetitxisme del gènere, els cossos inscrits en la dualitat sexe – gènere se’ns apareixen de forma natural i immediata. Per tant, l’abolició del gènere implica recíprocament el sexe, els dos termes de la relació són abolits.

Com assenyalen les autores al text, la inscripció en una de les categories binàries del gènere implica encarnar un significant sexual. Aquesta afirmació ens remet a la dimensió psíquica del gènere, desenvolupada principalment per la psicoanàlisi lacaniana i l’Escola de Ljubljana. El gènere opera com una abstracció de la diferència sexual – estructurat per la separació material en esferes de la vida social alienada –, travessant els nostres cossos i produint-nos com a subjectes a través del llenguatge. Els límits explicatius del concepte que exposa Adorno, la violència que exerceixen les categories de gènere i sexuals exposada per Butler, i finalment, l’assassinat de la cosa en mans de la paraula, de Hegel, reprès per Lacan, ens mostren fins a quin punt el llenguatge és constitutiu de la nostra experiència al voltant del cos, la sexualitat i el gènere.

La diferència sexual és, com indica Laura Llevadot a Mi herida existía antes que yo, abans de res, el camp de batalla del registre simbòlic en el que s’estructuren les relacions de poder i dominació entre sexes en el plànol psíquic. El Simbòlic, el Real i l’Imaginari[1] representen els tres registres que conformen les dimensions psíquiques del subjecte. Lacan utilitzarà el Simbòlic – l’àmbit de la llei i les normes que regeixen el pensament –  per relacionar l’estructura de l’inconscient – el Real, allò que no funciona i és irrepresentable[2] – amb la del llenguatge i per mostrar com l’ésser humà, en néixer, és llançat a un ordre simbòlic preestablert que inclou la diferència sexual.

A partir de la pràctica clínica, Freud va mostrar l’oposició del subjecte a verbalitzar plenament la sexualitat i el sexe a través de la repressió i la parcialitat de la pulsió. Lacan articularà aquest descobriment a través d’una sola via: l’inconscient. Allò que s’oposa a articular plenament la sexualitat, simbolitzar-la, és el mateix que impedeix la relació sexual. Quan el francès ens diu que “la relació sexual no existeix”, està donant compte de la impossibilitat d’identificar i representar la relació entre els dos sexes, no existeix. La sexualitat s’inscriu en l’àmbit del Real, no pots generar idea pura, i a través d’ella l’inconscient s’articula. Aquesta impossibilitat es tradueix en la presa de posició respecte la funció fàl·lica que en Lacan és el significant primari de subjectivació en un ordre simbòlic regit per la lògica masculina. La funció fàl·lica és la voluntat de representació de la totalitat, és la pretensió de construir un sistema tancat, i la diferència sexual implica una presa de posició respecte aquesta. La totalitat ha d’entendre’s com un conjunt tancat i complert formulat a traves de l’U, del gaudi fàl·lic, i no l’Altre (posició femenina). Les fórmules de sexuació, expressades al Seminari XX: Encara, a partir de les quals s’adopta una posició són les següents[3]:

Posició masculina	Posició femenina
Hi ha almenys una x que no està subjecte a la funció fàl·lica	No existeix una x que no estigui subjecte a la funció fàl·lica
Tota x està subjecte a la funció fàl·lica	No tota x està subjecte a la funció fàl·lica

Com veiem la posició femenina representa un no-tot, una excepció a l’aspiració de conjunt tancat que exerceix la funció fàl·lica. És aquest no-tot, la posició femenina, la que és capaç de qüestionar la lògica masculina. És exactament allò que Simone de Beauvoir va desvetllar quan va mostrar-nos que la feminitat es construeix com a alteritat. Quan Lacan diu que “la dona no existeix” al Seminari XX, realment ens està dient que la representació simbòlica d’aquest no-tot no existeix, perquè seguim operant en base al registre simbòlic construït per la funció fàl·lica. Aleshores trobem d’una banda la posició masculina “que expressa allò propi del gaudi masculí, a saber, que en relació al significant fal·lus, tot és funció fàl·lica” (No somos histéricas, somos históricas: Žižek, Butler y el problema de la diferencia sexual, Llevadot), l’aspiració a la totalitat, a l’U. Dins d’aquesta posició masculina també podem trobar dones, és a dir, el binarisme home/dona entra dins d’aquesta lògica de representació fàl·lica. D’altra banda, la posició femenina, el no-tot que representa una esmena a la totalitat, un excés impossible de ser articulat a través del llenguatge que qüestiona la dualitat esmentada, que en realitat és una i és masculina (Ontología y diferencia sexual, Alenka Zupančič). La diferència sexual és irreductible a la binarietat dels termes perquè genera un excés. A propòsit d’aquesta afirmació, Žižek diu “no és correcte dir que hi ha dos sexes: hi ha un sexe i la seva resta, que positivitza el fracàs de l’U per ser U” (El sexe i el fracàs de l’absolut, S. Žižek).  

Nina Sayers, protagonista de El cigne negre d’Aronofsky, mostra el patiment que comporta el fet de fallar en encarnar un significant sexual regit per la lògica masculina. Assumint els dos papers protagonistes en una obra de ballet, Sayers es veu sotmesa a la pressió extrema que exerceix el director de l’obra que li exigeix la màxima precisió en la interpretació dels dos rols. Oscil·lant entre el cigne blanc – dòcil, amable i fràgil – i el cigne negre – segur i decidit – , la ballarina desvetlla la tensió entre la dualitat de dos models de feminitat. En realitat, dues cares de la mateixa moneda configurades per complir les expectatives de representativitat de la funció fàl·lica sobre les persones que encarnen el significant sexual “dona”. Tots fallem en encarnar un ideal, tots ens qüestionem si en algun moment realment ens estàvem adaptant o no a allò que s’esperava de nosaltres d’acord amb el gènere que ens havia estat assignat, del paper que ens havia tocat interpretar. La falla és el fet constitutiu del subjecte que recorre a les categories de gènere per tapar-la, per amagar-la. Per tant, la diferència sexual i el sexe, venen a cobrir la inexistència de la relació sexual a través de la lògica de representació fàl·lica que ens constitueix simbòlicament en homes i dones, i que en la seva pretensió de totalitat, d’unitat, genera també el seu excés, el no-tot. La situació queda en dues posicions incomplertes, incapaces d’assolir el gaudi a través de l’altre perquè aquest es canalitza a través de l’U, del gaudi fàl·lic. Dues posicions que no se saben incomplertes, que no es reconeixen com a tal. I una tercera (o segona) posició, la femenina, capaç de qüestionar el tot. Ser home o dona vol dir habitar una impossibilitat, un ideal, que emmascara la falta constitutiva del subjecte, això és, la manca de fonament darrer. Les categories sexuades de la identitat, i la seva assumpció – un procés sempre intervingut pel discurs de l’Altre, doncs necessitem el reconeixement extern per identificar (-nos) –  es presenten al subjecte com “condensacions entificadores del subjecte, com a variacions ontologitzades de les possibilitats de l’ésser”, com indica Inés García López a Calla i paga. Performem una posició simbòlica que ens és assignada de forma violenta i dolorosa a través del llenguatge, que travessa els nostres cossos i ens inscriu en el no-espai que ens és reservat pel dispositiu de la diferència sexual.

Les conseqüències polítiques que se’n deriven d’aquestes tesis passen per un rebuig a tota política d’identitat o d’apoderament en base a la reivindicació de les categories simbòliques de la diferència sexual. No podem jugar en el terreny que l’enemic ha preparat per nosaltres. En tot cas, haurem de construir la llengua que habitarem, com diu Tiqqun. Assumir la lògica fàl·lica per valoritzar la identitat o el desig, aspirar a la representació, enforteix l’ordre simbòlic que manté l’estructura de poder que ens subjuga, i que paradoxalment elimina la diferència sexual a partir de la unitat. El discurs fàl·lic, com senyala la usuària ThatDario a Sensualidad, la otra cara de la vergüenza, reprodueix les estructures de valorització del capital. És a dir, reprodueix les relacions de gènere en base a la lògica fàl·lica que permet constituir subjectes sexuats, homes i dones, que assumeixen determinades tasques en diferents esferes per assegurar la reproducció del capital.

Per acabar, la revolució en forma de comunització proposa suprimir les relacions que reprodueixen la classe com a classe, i per tant, suprimir les determinacions que s’imprimeixen sobre la nostra consciència com el gènere en el seu deplegament. La supressió de la llei del valor i la construcció de noves relacions obren un camp de possibilitats per crear noves formes de nombrar-nos i desenvolupar una xarxa d’afectes que sobrepassi les limitacions dels significants que constitueixen la relació de classe capitalista. No obstant, mentre habitem aquestes categories tan estranyament pròpies, qualsevol text d’amor – diu Lacan – girarà al voltant de la falta de relació sexual, no pararem de donar-li voltes a la falla que ens travessa i d’això en farem literatura.

---

[1] El Real, el Simbòlic i l’Imaginari són tres categories conceptuals que Lacan desenvolupa per fer una lectura de l’obra freudiana i conformen una tòpica dinàmica on les tres dimensions interactuen de forma constant.

[2] L’àmbit del Real comprèn tots aquells esdeveniments de l’experiència humana irrepresentables, impossible de ser articulats a través del llenguatge (sexualitat, mort, deliri, etc). El Real constitueix el no-fonament immanent del significant, del Simbòlic.

[3] Les posicions no necessàriament són assumides per homes o dones. Qualsevol persona pot adoptar una de les posicions donat que es tracta d’un espai simbòlic en relació al gaudi fàl·lic.